TÍTOLS PUBLICATS

2013   -   La vida és... això!
      

  Aquest llibre va ser un homenatge al gran i inoblidable Jaume Perich.

 Sí, va ser aquell que, entre altres moltes, va dir allò de: “Cuando un monte se quema, algo suyo se quema, señor conde”.

 En aquells temps, ja en fa molts, els boscos es cremaven un any sí i a l’altre també; i quasi tots eren de ducs, marquesos o comtes.

 N’hi havia un, que encara hi és, i encara és conde, que sabia nedar i guardar molt bé la roba, mentre que a nosaltres, els súbdits, els que no érem gaire avantguardistes i ara ja som antiquats, gaire bé clàssics, ens ofegaven i ens fotien la cartera. Bé, de fet, això encara és així.

 També era un homenatge per tots aquells, també jo, que en un país tan fosc i trist vam saber aguantar i mantenir un esperit i una flama, i a més, a pesar de tot, ens vam fer un tip de riure que, com sabeu, és la segona cosa més important que hi ha. Ens vam riure de tot i tots, i clar, en aquest llibre no podia ser d’altra forma, aquí, tampoc se’n escapa ningú, ni res. I al que 

no li agradi... doncs que no rigui, ell s’ho perd. I que vagi al metge, que això és greu, més que ser pobre, que ja ho és.

 Aquesta que trobareu aquí mateix és la segona edició. La primera es va esgotar sencera, del tot. I em consta, sense cap dubte, que a tretze persones els hi va agradar. Fins i tot amb això teníem mala sort. No obstant, això va quedar resolt, perquè un dels amables lectors que em va anunciar el goig per l’obra, em va dir que estava d’acord en un vuitanta per cent del contingut, per tant no el podem comptabilitzar com un sencer, així que el grau d’acceptació, definitivament, va ser d’un 12,8%, això ja estava més bé.

-La vida comença amb plors i quasi sempre acaba igual. Doncs  quina merda.

-La vida és una lluita inútil vers un fracàs irremeiable.

-La pitjor malaltia és no tenir ganes de viure.

-Si no va ser Déu el que va crear l’univers, la vida ni res de tot això, llavors va ser cosa d’en Pepe Gotera i l’Otilio.

-Creus que en algun lloc de l’univers hi pot haver vida intel·ligent? No, tampoc.

-La vida dels dinosaures no es va acabar, és del tot fals. Jo en conec més d’un.

-A l’antiga Roma, la dona del Cèsar havia de semblar honrada. El seu marit tampoc havia de ser-ho.

-L’enteniment deu ser un estat físic, perquè molta gent se’l beu.

-La vida d’un pollastre no és gens avorrida, i sinó pregunteu-ho al gall de la Passió.

-El que es juga la vida, i la perd, ja no ha de patir per res.

-Si vols que no et creguin, digues la veritat.

-Napoleó Bonaparte ha estat l’únic home que quan deia qui era no el prenien per boig.

                                     

-A la fi del món, els rics tindran un judici just. Els pobres justet, justet.

-Alemanya limita al nord, a l’est i a l’oest. Al sud el limita molt més.

-Això d’Ítaca és molt lluny, oi?

-Com es diu adéu Espanya en alemany. “Spanien aublidensen”.

  I així tot... i de tot una mica.

  Nosaltres, els homes, som com el nostre país: molt petits. No cal amoïnar-se gaire. No arribem ni a casa de barrets, si de cas, de barretines, però qualsevol nit pot sortir el sol, i com a Xauxa, si cal, les lleis injustes no es compleixen. I les justes... tampoc.

  Com diria en Hamlet: “Heus aquí la qüestió!” Que és millor per l’esperit: morir-se de riure o viure plorant?

  Ja m’ho direu.

Esgotat

2016 - Set vides  i un gat 

Els homes i els gats no són tan diferents com sembla. Potser l’home és més intel·ligent, però el gat és més llest, o espavilat.
 Podria ser, que la diferència fos només que l’home es fa preguntes, potser no tots els homes, i el gat, cap gat, no ho fa mai.
 Deu pensar, el gat, que per a que? Les respostes, si és que les troba, tampoc li serviran per a gaire.
 L’home, alguns, volen arribar al fons de tot plegat. No volen acceptar que l’home no té respostes per a segons quines preguntes, i això, que els gats entenen tan bé, els homes, pocs, no ho poden admetre. Fins que és massa tard i llavors descobreix, amargament, que la veritable diferència amb els gats és que ells tenen set vides, mentre que ell, i la resta d’homes, només en tenen una, i aquesta, quasi tots l’han llençat i encara no saben com, on i perquè..
 Segurament, és això. Hi ha preguntes que no tenen, o no sabem la resposta. Perquè fer-les, doncs?
 Aquesta és la historia d’un d’aquests homes que de tant en tant, quan les coses no li anaven del tot bé, buscava respostes, que no trobava, probablement perquè no n’hi havia, o no eren on ell les cercava.
 És el pas per tota una vida erràtica en les decisions, que altres prendran per ell, sense entendre que l’home és sempre responsable dels seus actes, encara que no sigui per les seves decisions, que a vegades el convertiran fins i tot en víctima. És una vida de renuncies per culpa dels convencionalismes d’una societat que no entén, que no li agrada. És una vida plena d’esperances que no es compliran, decepcions que li amagaran els bons moments que la vida li ha regalat, però que a la fi, o una mica abans, sorgirà el miracle, el fet excepcional que li farà retrobar-se amb ell mateix, i serà llavors quan, a la força, entendrà els gats i les coses que de veritat són les importants. Les que són importants per a ell: l’amistat, la bellesa, l’estima sincera, la companyia, l’assossec, la serenor... la pau.
 L’home tornarà a viatjar cap a arreu, empès pels vents, guiat per les estrelles, com ho feien els vells mariners.

   Amb la compra d'aquest llibre, fareu una donació de 5€ a l'Hospital Sant Joan de Déu, destinada al programa "Hospital Amic", que promou la millora de l'experiència dels infants hospitalitzats

        Preu 15€   

2016 - Two Years Earlier

L’univers és tan gran que ni tan sols dient que és molt gran ens atansem a una aproximació de la seva magnitud; per tant, no podem establir cap referència prenent com a tal el mateix univers. No hi ha res, absolutament res, que ni tan sols se li acosti.
   Potser només, tot acceptant que som molt generosos, només deia, hi hauria una cosa que hi pogués competir, que és l’extraordinària variabilitat de l’ésser humà, en el seu pensament, el seu comportament, les seves creences, les seves actituds; vaja, jo diria en tot. Si bé físicament amb el temps –el temps pel qual es regeixen els homes i les dones–, podem observar amb detall i sense pressa uns notables canvis que es conformen al llarg de tota una vida; hi ha un altre tipus de canvi que pot variar tantes vegades i amb tanta velocitat, o lentitud, com calgui, en cada cas. Per això, al llarg d’una vida, un home, o una dona, pot haver viscut tantes vides o haver estat tantes coses com gran pugui ser l’univers.
   És cert que no passa en tots els casos, no; hi ha qui mor fent, pensant i creient com el dia que va néixer, o una mica més endavant. I, tot això, jo diria que víctima de l’entorn que l’ha embolcallat sempre. Però també hi ha altres persones que abans que la terra no acabi de fer un gir encerclant el sol poden haver canviat d’opinió, d’actitud o, en definitiva, de pensament més de tres o tres-centes vegades. Bé, en qualsevol cas, aquests serien exemples extrems, però segons la part de l’univers en què viviu això va d’una manera o una altra.
   Aquesta no és la història de cap d’aquests individus, encara que a vegades se’ls assembli, però sí que és la història d’un personatge que al principi s’ho creu tot; més endavant només a mitges i, a la fi, no es creu res ni en ningú, que això encara és pitjor; i contemplarà il•lusionat, a la primeria, i decebut del tot, a la fi, havent viscut tot anant fent, el desencís que la seva capacitat de somni i esperances havia construït.
   No, potser l’univers de la majoria d’homes no és molt gran, però, de tant en tant, en surt un que, aneu amb compte, si us atrapa, no us en podreu lliurar en cap racó del vostre immens infinit.

  Preu 10€    

2016 - Beauty

        

Vet aquí que en aquell temps les bèsties parlaven i les persones callaven...

Algunes persones van parlar, altres no ho van fer.

Les bèsties van seguir parlant.

Algunes persones es van revoltar, altres no ho van fer.

Les bèsties, no totes, sols unes quantes, van callar.

A la fi les persones i les bèsties es van enfrontar, però no tots ho van fer.

No és gens clar qui va vèncer, si és que va vèncer algú, perquè quan va ser temps de lluitar, no tots ho van fer.

Les bèsties segueixen dominant algunes persones, però no a totes.

Algunes persones distingiran la felicitat, i moriran en pau.

Les bèsties viuran... però sempre seran bèsties.

Algunes persones també viuran, però mai seran persones, mai parlaran, mai seran lliures de les bèsties.

Esgotat

2017 - ¡La vida es... esto!

Traducció i actualitazació al castellà del llibre de mateix títol publicat el 2013.
Edició amb il·lustracions de José Albi.
-Nunca le he deseado mal a nadie, pero con usted haré una excepción.
-Andar sobre las aguas es fácil, lo difícil es bañarse en oro.
-Los diez mandamientos van de... van... van del uno al diez.
-Y dígame caballero, ¿su empresa es una sociedad limitada?
No señor, limitada no... muy, muy limitada.
-Por naturaleza, Marte siempre será de izquierdas.
-En casa del pobre, donde no comen tres... no comen cuatro.
-Los tres mosqueteros eran cuatro. Claro, así ya podían...
-Tanto la Coca como la Pepsi se llaman Cola de apellido.
-Algunos defienden que en tiempos de Franco se vivía mejor.
Sí, en Alemania, Francia, Suiza...
-El meu avi se fue a Cuba. ¡Anda con el abuelo!...
-¿Por qué la mataste? Si no era tuya.        (Suma y sigue)

                  

 Preu 10€

2018 - El Procés

En política la realitat supera quasi sempre la ficció, i això s'ha de recordar i tenir present al llarg de tota aquesta història, que sembla més un malson que no pas un conte, i també dir, per si és el cas, que qui no la comparteixi, i farà bé, no passa res, tan amics i tal dia farà un any.
Aquest embolic, també conegut com "el procés" ja fa temps que dura; massa i tot, en uns temps que a diferència d'uns pocs segles enrere, ara, els esdeveniments se succeeixen molt més de pressa. Anem amb rellotge de sorra, o potser de sol i se'ns ha fet fosc.
La verdadera història mai escrita del procés sembla que comença amb aquel famós acudit del "puedo prometer y prometo apoyar el estatuto que salga del Parlamento de Cataluña" de l'amic Zapatero -quin crack-, però no és cert, la veritat és que tot ve de segles enrere i és que la història sempre es repeteix i a la fi... tots som com som i cadascú és qui és, però la memòria és feble...

Esgotat

  2019 - Billy be good

   Qui no ha somiat algun cop? Qui no voldria tenier per sempre una vida per davant? O un futur inesgotable.

   Qui no ha desitjat tornar a la dolça infantesa més d'un cop? Sovint. O tot i sent adultviure una vida com si fos un nen, entremaliat i juganer, tendre i lleial, trapella i tossut, mandrós i tafaner, senzill i vanitós? O fer real una quimera, possible l'inabastable, o tan sols... tocar el cel, acaronar-lo, estimar-lo i posseir-lo?

  Qui no ha estat traït mai per qui més l'estima, pel seu enemic, per ell mateix? Qui no ha traït mai a qui més estima? Sense pensar, sense voler, sense saber.

   Qui no va perdonar alguna vegada? Qui no ha perdonat mai? Qui no ha preservat la rencúnia? Qui no ha cridat venjança? A cops sí, a cops no, a segons qui sí, a segons qui no.        

   Què és més cert: el que vius o el que somies? El que tens o el que anheles? Quan és més certa la raó o la bogeria, la prudència o l'ambició, l'amor o l'odi, la felicitat o el somni?

   Qui és insensat? Qui és prudent?Qui és boig? Qui és savi?

   Un és com és sempre? Algú pot escollir ser com és? Tots som més d'un, o simplement anem canviant, perquè la vida ens canvia i ens transforma com ho fa l'univers, com ho fa el món, com ho fa el que ens envolta. Com ho fan els que ens envolten.

   

   Qui alguna vegada, sovint o per sempre no voldría ser con en Billy?