NOVETATS

Sant Jordi  2020

Bukowski i jo

      Charles Bukowski (1920-1994) va ser l'últim escriptpr maleït de la literatura nordamericana.
      Alguns de vostès és possible que coneguin Bukowski, algun potser, però no vagin a pensar que això és una cosa que pugui afavorir la seva reputació, la de vostè, i que ningú parli bé, de vostè, sobretot si fa pública la seva admiració per aquest excèntric autor alemany que encara que quasi no va tenir temps de res en la seva curta estada al seu país d'origen, aquest, va deixar una empremta molt determinant en el que seria la seva personalitat, humana i artística. El seu domini de la ironia més sarcàstica i crítica d'una societat que no accepta, simplement, per què no li agrada i la detesta, però que no li importa. En el seu món està ell, els que són com ell, i tots els altres, i encara que els altres són menys, són més poderosos i encara que tinguin molts de diners no els serveix de res per què no saben viure.

      Quan Bukowski tenia dos anys, els seus pares van decidir abandonar el temperat clima de Renània i els seus vents d'occident pel temperat clima i els vents d'occident de Califòrnia. Sens dubte, per a alguns, aquests van ser els millors anys de Bukowski, opinió que, segurament, ell no compartiria. Era una època convulsa i les guerres i els conflictes continus, i el petit Charles va emigrar a Amèrica. I va viure a Amèrica.

      En aquells temps, per contra, molts americans van partir d'Amèrica per combatre a Alemanya. I van morir a Alemanya. De tot això es va lliurar el petit Heinrich Karl Bukowski, però va haver de créixer pensant que el món devia estar boig i que el millor seria construir un dic que el posés fora de perill d'aquest món que treballava per viure i vivia per morir sense saber molt bé per què, per qui o per a qui.

      Els seus primers anys a Amèrica no van ser de pel·lícula, la guerra, la depressió i els forts braços del seu pare i els menys amorosos de la seva mare el van torturar fins provocar la seva fugida i trobar refugi en l'alcohol i en les dones i en les baralles, i menys en l'estudi i menys encara en el treball pel qual no sentia cap vocació.

      Al jove Henry Bukowsky li agradava beure amb els seus amics mandrosos, passejar pels carrers sense direcció i escriure. Havia estudiat periodisme i arts, i treballava únicament per sobreviure, beure i estimar. O més aviat beure, estimar i sobreviure. Per aquest ordre.  

      La seva religió era la beguda i creia en l'alcohol per sobre de totes les coses. Es preparava i cuidava per poder beure i a ser bo amb el seu estómac, considerava que si era bo amb ell, seria bo per a la seva ment, la seva ment seria bona amb el seu esperit i la seva màquina d'escriure seria bona amb ell. Per això el vi hauria de ser bo i la seva màquina d'escriure una Underwood. No era poc per a algú que treballava aparcant cotxes o fregant plats. Quan ho feia. I escrivia poesia, i relats, i tot això.

      L'alcohol era la seva sang, era un vampir de l'alcohol.  L’autobiogràfic era el veritable protagonista dels seus llibres i Henry "Hank" Chinasky el seu alter ego, el seu jo de la ficció alimentat per el seu  jo de la realitat.

      Charles Bukowski no va ser un escriptor de odissees èpiques, el seu fort eren les balades. L’explícit, la precisió i una parquedat extrema en l'ús de les paraules en les seves descripcions; mentre que els objectes, les situacions i els personatges, vulgars i corrents que porten vides convencionals, són caracteritzats de la manera més concisa i superficial possible. Els adverbis i els adjectius són escassos ja que ha de ser el context el que suggereixi el sentit més profund de l'obra.

      El seu era el realisme brut bukowskià que contenia traces d'autors com D.H. Lawrence, John Dos Passos o Ernest Hemingway. I de John Dante.

      Tant Bukowski com Chinaski van ser cronistes de la seva realitat i narradors del seu temps. Sempre va estar envoltat de personatges marginats de tota mena, ell pertanyia a aquest món: prostitutes, vagabunds, delinqüents, ludòpates, els proletaris i perdedors d'una ciutat que els negava i els rebutjava.

      A una edat més que menys madura Bukowski va començar a assaborir les mels de l'èxit. Es va convertir en un Rock Star de la literatura. Les vendes dels seus llibres creixien, les dones l’assetjaven, era l'escriptor de moda i es va veure atrapat en una intensa i incontrolable espiral de sexe. Va arribar a afirmar que es va posar al llit amb tantes dones que va perdre el compte. Per a molts era un escriptor groller, obscè, vulgar, violent; per a altres algú que, precisament per ser així, era l'autèntic, atrevit, diferent, insubornable i irrepetible Charles Bukowski.

      El 1993 li van detectar leucèmia i va haver de deixar de beure i fumar. Quina va ser la seva sorpresa al descobrir que podia escriure sense alcohol, però el descobriment es va produir als 73 i poc li va durar l'alegria, un any després va morir.

      La seva vida van ser llargs episodis de tristesa i malenconia complementats amb breus espasmes de felicitat pura. Per a molts pensar en la felicitat era com un capvespre al camp, però per a ell era tan simple com obrir una llauna de tonyina per al seu gat, guanyar mediocrement a les carreres de cavalls i de vegades sentir que una dona l’estimava.

      El seu infern va ser existir sense ser existencialista, sinó algú que va aprendre de la buidor de l'existència gràcies als carrers, als cops de la vida i als de la seva família. Va ser un etern perdedor fins que la sort el va somriure.

      Va narrar la seva vida en les seves novel·les i va mostrar la seva passió en els seus poemes, per això va arribar un moment en la seva vida en què ens mostra a un Bukowski més reconciliat amb la vida i amb si mateix, un home que encara, algunes vegades, va ser capaç de somriure.

Sant Jordi  2019

Billy, be good!

   Passa freqüentment a certs homes que per una vil taca que els enlletgeix, per una abundància de l’instint que enlluerna el bastió de la raó, o perquè un hàbit va créixer molt, tals homes, en portar el segell d’una deficiència, les seves virtuts, encara pures qual la gràcia, es desvirtuen davant el sentit comú només per aquella errada.

   Als idus de març, allà pel llunyà 44 aC el Senat romà es va reunir al Teatre de Pompeu, al Camp de Mart de Roma, perquè l’edifici del senat estava en obres. Juli Cèsar va ser advertit insistentment per no assistir-hi ja que hi havia nombrosos rumors d’intents d’assassinar-lo. Fins i tot la seva esposa Calpúrnia havia tingut un somni premonitori, i la nit abans del dia una gran tempesta presagiava els pitjors auguris. Però va ser Marc Juni Brut, un dels més de vint senadors conspiradors, qui el va convèncer amb l’argument que si no hi assistia, el Senat s’ho prendria com un insult.

   Marc Juni Brut era un home de confiança de Cèsar, el considerava com un fill i, per tant, era de la seva màxima confiança, però si Cèsar tenia un gran aliat aquest no era altre que Marc Antoni, el qual va ser retingut a l’entrada, i quan es va assabentar del que havia passat va haver de fugir per salvar la seva vida.

   Cèsar va travessar un pòrtic de columnes de granit que s’allargava més enllà del teatre. A la façana hi havia tres fileres de columnes, eren d’estils diferents cadascuna, les primeres i de més avall eren dòriques, jòniques les del mig i corínties les de més amunt. Al mig del pòrtic hi havia una sala on, excepcionalment, es van celebrar algunes reunions del senat. La presidia una gran estàtua de Pompeu. Justament en aquesta sala seria apunyalat fins a resultar mort Cèsar, als peus de Pompeu, el seu gran adversari.

   Aquest lloc va passar a ser considerat maleït i aïllat i, fins i tot el bo d’en Gneu Pompeu Magne, va canviar d’emplaçament.

   Es diu que Cèsar va lluitar per defensar-se, però que en veure que entre els traïdors hi havia Brut es va rendir i es va resignar al seu destí.

   Billy és un trapella a qui la vida el somriu, té tot el que vol, que no és el mateix que vol tothom. I també té amics, i sense voler algun enemic també.

   Com en qualsevol tragèdia, Billy serà traït, però ell, des de la seva insignificança, lluitarà pels seus somnis, no es rendirà mai i aconseguirà el cel, l'únic lloc on els somnis no s'acaben mai. Possiblement l'únic lloc on gent com en Billy no perden mai, perquè ningú pot vèncer l'esperit d'un somiador.

Sant Jordi  2018

   Sovint confonem desitjos amb realitats i això, lluny de ser un defecte és una necessitat vital, perquè malauradament la realitat, la veritat, sovint també ens nega el dret de desitjar allò en el que somiem, que aspirem i que creiem que hi tenim dret.

   Però la vida, molts cops és injusta i res és com hagués pogut ser. El per què ja és una altra cosa, que a cops no sabem, a cops no volem saber.

   La vida de les persones és com un procés que es planteja mil·limètricament, tot i que després, en surt quelcom que no hi tenia res a veure. Quasi sempre.

   El procés d’un ser, normalment, es composa d’infantesa i joventut; maduresa i plenitud;  declivi i vellesa.

   El primer i l’últim passen en un pensament, tot i que amb sensacions ben diferents.

   El del mig, normalment, és llarg, llarg, molt llarg i generalment no serveix de gaire. En molts casos de res.

   El primer és una prometença sense límit, una esperança infinita, una mirada sense horitzó. Tot és possible i tot pot ser.

   L’últim en canvi és el despertar de la tardor, la caiguda en el infern. Un infern glaçat, sense cap espúria d’escalfor ni de joia. És com veure allunyar-se el darrer tren, tot i que saps que demà en passarà un altre a la mateixa hora. Depèn. Però ho saps perquè la història una i una altra vegada es repeteix com en un procés.

   L’home és l’únic animal que tot i ensopegar tres-centes vegades amb la mateixa pedra, si cal, no ha aprés res de res, i encara no sap que el passat no es pot esborrar ni tan sols canviar, però el futur es pot escriure. És per escriure’l.

   El passat és un record, el futur l’esdevenir i el present... una il·lusió.

   Tot i que... qualsevol nit, pot sortir el sol!